A dins del maletí vermell

Des que la jubilació forçada el va obligar a abandonar allò que més estima, el periodisme, i la seva vida de corresponsal fora d’Europa ha decidit instal·lar-se sol, durant llargues temporades en aquesta casa, a les afores d’un petit poble situat en aquestes terres àrides que el van veure nèixer. Es promet que mai es quedarà a dins amb les persianes baixades i, per això, ha buscat motius per relacionar-se amb els veïns, però també passa el temps llegint i observant com creix el jardí i la vinya.

Hi ha pensaments i records de la seva vida que ara que ja fa alguns anys que torna a viure a Catalunya potser ja no li pertanyen, perquè són compartits o bé perquè els va deixar enrrera, a Marroc, a la guerra fraticida d’Algèria, a la Franja de Gaza, als camps de refugiats palestins o a Jerusalem, però d’altres els guarda gelosament en una capseta molt íntima. Són seus i no els vol fer públics.

Per això quan avui la seva neboda, que l’ha vingut a visitar amb la seva parella, li ha demanat una vegada més que li expliqui qui era el seu germà, l’oncle també periodista que ella mai va conèixer, perquè vol escriure sobre ell, ha intentat passar pàgina i esmunyir-se com ha pogut. D’això ell en sap més que ningú: coneix com blindar-se perquè no li treguin informació.

Decideix agafar el cotxe per ensenyar-los el mas, on va viure amb els pares i els seus germans abans que nasquessin les petites, i que, finalment, la mare va haver de malvendre quan ja no els quedaven diners. Abans, sense que el vegin, guarda curosament, darrera de la porta del garatge, el maletí quadrat vermell. Fa temps que el tenia desat i no recordava que pesés tant.

Viatgen per la carretera comarcal fins trencar a mà esquerra per agafar el camí de terra. I de cop es troben davant d’una antiga torre d’estiueig que, per coincidències de la vida, la seva neboda coneix molt bé: hi han estat aquest estiu perquè la filla de la seva parella hi va anar de colònies.

Baixa del seient sense creure’s massa el que veu, obra la tanca i es queda quiet, pràcticament paral·litzat, davant de la porta d’entrada de l’edifici més antic, una mica destartalat, just a sota d’aquesta terrassa on encara hi ha penjats alguns fils amb agulles d’estendre.

El secret del germà

I s’hi veu ell fa 60 anys, amb la mirada perduda, la clenxa de costat, vestit amb pantalons curts, samarreta de ratlles i sandàlies d’estiu, corrent cap al germà. La tia els crida des del balcó perquè vinguin a esmorzar, però avui tenen nous terrenys per explorar i decideixen no mirar enrrera, perquè ell li ha de mostrar què  s’hi amaga en aquelles trinxeres de la guerra. D’aquella guerra de la que ningú en parla, ni a la taula, ni al carrer i molt menys al col·legi.

Aquí, si escarben a dins la terra, hi troben autèntics tresors: forquilles rovellades, plats i, fins i tot, una petita  bomba de mà, que decideixen no posar-se a les butxaques per por que la tia els descobreixi. A partir d’ara serà el seu secret.

Un secret que guardaran durant molts anys, quan els dos –primer un i després l’altre- decidiran estudiar periodisme i aleshores neixi entre ells una certa competència intel·lectual que no podran explicar mai, però també un vincle íntim que els uneixi per l’eternitat: primer en les etapes de la malaltia del germà i, finalment, quan arribi el moment de l’atropellament mortal, que se l’endurà per sempre.

Ara que han recorregut el camí fins arribar a l’antic mas familiar,  ja no pot explicar amb massa claredat res més, perquè la seva memòria s’ha quedat lluny, atrapada a les trinxeres, i a aquells dies de sol d’infància, de quan anava a visitar el germà, que estiuejava amb el oncles.

Marxen per desfer el camí. Decideix callar, malgrat les insistències, perquè per avui ja ha parlat massa: caldrà tancar aquesta caixeta de records de cop, perquè no s’ho pot permetre. Li pertany a ell i a ningú més.

Sap que la neboda no desistirà, perquè des de fa temps ha obert el camí per treure-li l’únic que li queda en aquest racó més íntim. És tossuda, insistent, s’ha guanyat la seva confiança i coneix, de sobres, com obtenir informació, perquè també ella és periodista.

Ha caigut el capvespre i estan a punt de marxa. És l’hora del comiat. De cop i volta, treu de darrera la porta el maletí quadrat vermell, una mica gastat pels anys, i el deixa al costat del jardí.

-"Té, és un regal, obre’l", li diu.

Ella no coneix què s’hi amaga a dins, però li tremolen una mica les mans i la veu. I finalment destapa la caixa per descobrir-hi una Olivetti Studio 44 de color verd esmorteït.

-"És la màquina d’escriure del meu germà, l’únic que em queda d’ell. Vull que te la quedis tu".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada