La noia de la rialla magnètica


Quan avui a les cinc del matí la migranya que des de fa un parell de setmanes em volta pel cap ha decidit contraatacar amb força, només he pogut fer que llevar-me i beure un got d’aigua ben fresca a glopades, amb una pastilla d’aquelles que haurien d’ajudar a col·locar-ho tot a lloc. Enmig dels somnis, dels pensaments, del dolor intern encara intermitent i dels sorolls que s’escolen per la persiana del balcó de l’habitació, he pogut aixecar la mà i desenfundar el mòbil per obrir el perfil del meu Facebook. I a l’interior, com desenterrada a dins d’una caixa íntima, petita, envoltada de paper de seda i plena de cotó fluix m’hi has aparegut tu: una noia joveníssima, amb el que sembla un vestit de tirants, al davant de l’ampit d’una finestra, amb els ulls mig clucs i aquesta rialla magnètica, tan teva, tan pròpia, tan plena de vida.


De cop i volta el meu cervell ha començat a fer estralls i encara amarada pel dolor he notat la pressió d’una mà que aconseguia treure el rodet d’una antiga màquina de fotografiar, que l’estirava amb els dits i que de dins aconseguia treure una filera de clixés amb imatges teves i meves, en blanc i negre, de la meva primera,  primeríssima infància.

Cric, cric, cric, cric. Com si fos una il·lusió, però ben real, m’hi he vist a mi. Una nena ben petita, amb rínxols rossos, asseguda al terra d’una habitació, que encara no camina, amb una estufa de butà al costat, envoltada de quatre joguines, uns bancs de fusta i un cartell penjat a la paret. Sola, enmig de quatre parets humides en aquells locals baixos del carrer Balmes de Barcelona.

“Els papàs no marxem, estem aquí al costat, ara tornem”, recordo que m’ha dit fa uns instants la mamà. Mentrestant, em quedo amb la meva nina de drap de trenes rosses de llana i amb la porta de l’habitació tancada, perquè si l’obren, diuen, se’n va l’escalfor.  Una vegada més torno a rememorar aquella primera veu: “Vinga patufa, queda’t aquí una estona, que després vinc a jugar amb tu”.

De fons sento unes veus, unes rialles i al final una veu omnipresent, profunda, masculina, que poc a poc va calmant el xivarri juvenil. I jo que segueixo amb la mirada perduda a la paret i l’estufa i abraçada a la meva nina de drap. “S’hauran oblidat de mi?”, penso, mentre començo a somicar per dins.

Però per fi, per fi, s’obra la porta! I aleshores apareixes tu, la noia de mirada amable, perfil primíssim, d’aspecte gairebé trencadís, cabells fins i curts, serrell obert damunt del front, coll i cames esveltes, que d’una embranzida m’aixeca del terra, m’enlaira, m’embolcalla ben fort amb els seus braços primets i em crida: “Gemmataina, bonica, que t’han deixat soleta?”.

Esclato a plorar, tu m’acarones, em dones un petó que sembla una abraçada i em pentines el meus rínxols. Quan per fi aconsegueixes calmar-me i deixo de sanglotar, t’estires al terra per vestir juntes la meva nina, refer-li les trenes i quan ens en cansem t’inventes un conte. Tot ho impregnes amb aquella veu tan dolça i jo voldria que aquest ara durés per sempre perquè aquest és el nostre moment i no pertany a ningú més.

De sobte, s’esguerra la màgia, la porta s’obra, algú et reclama, però només a tu!  “Em deixaràs sola?”, et pregunto amb la mirada, mentre t’aixeques del terra, et col·loques bé els texans a la cintura i el serrell al front amb els dits de la mà.

Aleshores,  els teus braços prims em tornen a aixecar enlaire, ben enlaire, fins a tocar al sostre, d’una revolada em corden la jaqueta de llana de color vermell i sento la  teva veu, que ara ja ha guanyat en contundència, que em diu: “Apa, marxem!”.

Juntes recorrem a coll el passadís fins a la sala del fons i ara fas veure que ets un cavall, primer vas a pas lent i després trotes fent soroll amb les sabates. Quan ja som al final del trajecte esclafeixes amb la rialla de sempre, em grates la panxa, jo em poso a sanglotar de tan riure i malgrat tots els esforços cap de les dues aconseguim parar... I per fi, per fi, per fi, per fi, tanquem els llavis i ens calmem.

Aleshores de la sala estant en surt l’home de la veu profunda: “Apa, entreu!”, ens diu mentre ens obra la porta. A dins hi ha un munt de gent asseguda en bancs de fusta llarguíssims, amb els ulls tancats, en silenci, i els braços plegats, al voltant d’una taula central. Moltes cares em són familiars.

Em retornes als braços de la mamà, que m’acarona i em posa a la falda del papà. Et segueixo amb la mirada amb els ulls ben oberts. Veig que t’apartes uns bancs més enllà, per col·locar-te al costat d’un noi de rostre xuclat, de barba negra, també d’aspecte trencadís, i d’un altre d’ulls blaus, que em somriu mentre em pica l’ullet.

Aleshores d’una tela de quadres en desenfundes una guitarra, que embolcalles amb els teus braços, amb molta cura per després agafar amb determinació. Tanques els ulls, col·loques els dits sobre les cordes, mires al noi de la teva dreta, la noia del mateix banc i els tres comenceu a tocar amb  l’ànima fins aconseguir que tothom arranqui a cantar amb tota la força de la que sou capaços.

Quan s’acaben els darrers acords del cant final de la missa, doneu un cop sec contra la fusta de la guitarra i s’imposa aquella veu masculina que us fa callar a tots. I finalment quan s’acaba el silenci, tu hi tornes amb aquesta rialla magnètica, tan teva, tan pròpia, tan plena de vida, que acaba per contagiar-nos i aleshores tots esclafim amb una riallada col·lectiva.  

Relat dedicat a Montserrat Torruella, que ens va deixar el 27 de gener de 2018, quan ja feia gairebé 20 anys que una terrible malaltia l’havia apartat de molts dels qui l’estimavem. Descansa per fi, Montse, després de l’huracà.


7 comentaris:

  1. Només "gràcies", perquè més paraules hi són sobreres.
    Joan

    ResponElimina
  2. Gemma! Magnífic i emocionant. Quin rcord tan tendre de l'estimada Montse. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Toni, moltes gràcies! Tu en aquella imatge no hi ets, però sí que ets absolutament molt present en aquella cinta de cassette que vas gravar amb la cançó de Gemma que durant tota la meva infància vaig creure que havies composat expressament per a mi. Santa innocència!

      Elimina
  3. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina