Groc, groc, groc és el vestit que porto

De petita em recordo els estius pujant muntanyes, anant a collir gerds i nabius a les desenes de valls de la Cerdanya, sempre amb la imatge present de la meva mare, que, mestra de formació, arrossegava un munt de criatures pels vorals fins a fer possible el que al principi era impossible: arribar a coronar els cims o a recòrrer els darrers trams de les nostres excursions.  

Vestíem aleshores amb la roba més tronada que teníem i a dins de les motxilles, que aleshores solien carretejar tots els pares, hi dúiem jerseis i fins i tot algun anorac. Mai se sabia, ni en els dies de més calor, com podia girar el vent o com els núvols podien arribar a omplir el forat de la Seu, perquè a vegades es tornava fosc, ben fosc.

La mare, a qui recordo amb el seu cabell negre llarg, llarguíssim, sovint recollit amb una cua de cavall, amb texans, una samarreta de cotó i unes bambes de tela, encetava l’excursió ja a la última posició, mentre la Joana, la Rut i molt sovint la Sabet i la Mar, les meves dues cosines, ens entreteníem per dilatar el moment de començar a caminar.

I al cap de pocs passos començàvem a preguntar: “Quan arribarem? Queda molt?”. I ella, pacient, perquè amb els nens i nenes sempre va tenir una paciència infinita, intentava, fins aconseguir-ho, centrar la nostra mirada en d’altres entreteniments. Sovint s’hi afegia l’Alfons, que ens explicava les històries de la vaca Filomena, que vivia a la vall del Segre, i que ell mateix s’havia inventat.

Però en la majoria d’ocasions era la mare qui ens empenyia a pujar amunt, amunt, amunt! I aleshores repassàvem amb ella tot el cançoner infantil i també les melodies que ella, només pocs anys abans, havia après a les excursions i a les sortides amb els amics.

Però si ara hi ha una que em brolla amb força, molta força i sobretot aquests dies és la cançó dels colors. De cop, com si hagués quedat adormida durant molts anys, aquesta setmana em va tornar a esclatar de ben dins, mentre per la ràdio escoltava els milers i milers de persones que avui estaran viatjant cap a Brussel·les.  

“Groc, groc, groc és el vestit que porto, groc, groc és tot el que jo tinc! Perquè m’agrada el groc de la truita i el meu amic és un cuiner”. Aquests dies a Catalunya ens han prohibit utilitzar el color groc a les fonts municipals, als cartells reivindicatius i també als llaços que fins fa poc penjaven d'alguns edificis públics. Fins quan? Han segat en sec la revolta dels somriures, però el groc ara i quan tenia cinc anys seguirà sent el meu color. I també el color per reivindicar la llibertat per als presos polítics.


6 comentaris:

  1. Gràcies, Gemma! M'he emocionat!
    Gràcies per recordar aquesta època i per lligar-la d'aquesta manera tan teva amb tot el que està passant
    Un petó,
    Maria Teresa Güell

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Maria Teresa! Al final, en bona part, som com som gràcies als qui ja no hi són, com l'Alfons i tants d'altres, i als moments viscuts. Quina sort haver-los pogut compartir!

      Elimina
  2. Que bonics aquests records, Gema!
    M'ho puc imaginar tan bé a través de les teves paraules com gaudieu de les muntanyes de la Cerdanya!.
    Qué entranyables els records de la mare!
    Demà a Brussel.les ningú ens podrà negar el teu color i el lluirem com mai i jo pensaré és el color de la Gemma!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Magda! Voldríem haver-hi anat amb la mare, però quan vam estar mirant preus amb avió ens vam tirar enrrera! I ara, el nostre cor està amb tots vosaltres! Per omplir Brusel·les de groc! Una abraçada

      Elimina
  3. Gemma, quins records!!!
    Me'n recordo molt de les sensacions de què parles i de la cançó. Podríem cantar també el "verd, verd, verd és el color que porto, verd, verd, verd, és el color que tinc, perquè m'agrada el color de la prada i el meu amic és un jardiner" ja que és el color de l'esperança!
    Una abraçada!
    Mar Bruna

    ResponElimina
    Respostes
    1. I tant que sí! L'esperança que mai falti! Ara ja amb més de 40 anys m'alegro molt d'haver compartit aquest trosset de moments viscuts amb tu i la Sabet, tot i que ara ens veiem tan poc! Formen part de nosaltres. Una abraçada!

      Elimina