Amb un mocador a la butxaca

Viu, treballa, pensa, sent i creix envoltat de llibres. Els imagina, els crea, els elabora, els impulsa, els presenta i, sovint, els regala pensant en aquell que els rebrà, els llegirà o n’aprendrà. Perquè els llibres també ensenyen a viure. Treballa en aquest pis de passadís llarg del carrer Muntaner i amb el seu esforç, energia, vitalitat, però també amb l’astúcia de qui s’ho ha treballat a fons i no li han regalat res, arrossega de manera imparable a tot el seu equip de col·laboradors.

Evita compartir els seus secrets, perquè si fos així deixarien de ser-ho, i tampoc s’aboca a explicar gaires intimitats, però sí que li agrada compartir els seus pensaments. Amb el pas dels anys ja no sap quins són genuïns o quins ha manllevat dels llibres que ha llegit o que ha ajudat a crear. Tan se val.

De quan ens mudàvem per baixar a Barcelona

De petita hauria volgut anar al col·legi de monges, perquè li agradava l’uniforme amb la faldilla plissada de quadres i els mitjons ben estirats fins arribar a l’alçada del genoll que portaven les nenes quan sortien i anaven cap a casa. Però els pares mai la van dur a l’escola de pago; ella va anar a la pública del poble, com tothom.

A vegades, quan la mare tancava la fruteria que regentava, s’apropaven fins a Ca les Rafaeles, una botiga antiga estreta i fosca que hi havia al centre de Martorell, a la part antiga, on hi compràven les samarretes i la roba interior. La regentaven dues dones grans, una que parlava en català i l’altre que enraonava amb un fort accent andalús. A ella sempre li havien semblat unes dones més que centenàries.

La màquina d’escriure del meu avi

“Geeemmmaa! On ets?”- preguntava des de l’altra banda d’aquell passadís llarguíssim aquella senyora d’ulls blaus, melena curta, figura estilitzada i caminar elegant. I aquella nena tímida, de cabells llargs pentinats amb dues trenes, faldilla plissada de quadres escocesos, mocassins i caminar maldestre, sortia del seu racó per dirigir-se a la cuina. “Ara vinc àvia!” –li responia.

De petita, els diumenges, quan anàvem a visitar l’àvia dels avis –perquè era la única àvia que aleshores encara tenia marit, l’únic avi a qui jo vaig conèixer-, em dirigia com tothom a abandonar els abrics, les bufandes, els guants i les bosses al despatx que hi havia al costat del rebedor.

Tot seguit, algú apagava el llum i mitja família s’encaminava en processó cap al menjador, on durant els primers 12 anys de la meva vida encara recordo la figura de l’avi, amb el somriure congelat, assegut damunt de la butaca de color bordeus i la mirada perduda davant del televisor.

I aleshores, aquella nena més petita, que era jo, reculava un, dos, tres i quatre passos fins a esmunyir-se altra vegada al seu racó, feia un petit saltiró fins a prémer l’interruptor del llum i s’asseia a la cadira de l’avi, darrera la taula del despatx, sota d’aquell diploma de requetè de la guerra, que sempre li havia fet tanta por, i simplement es dedicava a observar.