Groc, groc, groc és el vestit que porto

De petita em recordo els estius pujant muntanyes, anant a collir gerds i nabius a les desenes de valls de la Cerdanya, sempre amb la imatge present de la meva mare, que, mestra de formació, arrossegava un munt de criatures pels vorals fins a fer possible el que al principi era impossible: arribar a coronar els cims o a recòrrer els darrers trams de les nostres excursions.  

Vestíem aleshores amb la roba més tronada que teníem i a dins de les motxilles, que aleshores solien carretejar tots els pares, hi dúiem jerseis i fins i tot algun anorac. Mai se sabia, ni en els dies de més calor, com podia girar el vent o com els núvols podien arribar a omplir el forat de la Seu, perquè a vegades es tornava fosc, ben fosc.

La mare, a qui recordo amb el seu cabell negre llarg, llarguíssim, sovint recollit amb una cua de cavall, amb texans, una samarreta de cotó i unes bambes de tela, encetava l’excursió ja a la última posició, mentre la Joana, la Rut i molt sovint la Sabet i la Mar, les meves dues cosines, ens entreteníem per dilatar el moment de començar a caminar.

Amb un mocador a la butxaca

Viu, treballa, pensa, sent i creix envoltat de llibres. Els imagina, els crea, els elabora, els impulsa, els presenta i, sovint, els regala pensant en aquell que els rebrà, els llegirà o n’aprendrà. Perquè els llibres també ensenyen a viure. Treballa en aquest pis de passadís llarg del carrer Muntaner i amb el seu esforç, energia, vitalitat, però també amb l’astúcia de qui s’ho ha treballat a fons i no li han regalat res, arrossega de manera imparable a tot el seu equip de col·laboradors.

Evita compartir els seus secrets, perquè si fos així deixarien de ser-ho, i tampoc s’aboca a explicar gaires intimitats, però sí que li agrada compartir els seus pensaments. Amb el pas dels anys ja no sap quins són genuïns o quins ha manllevat dels llibres que ha llegit o que ha ajudat a crear. Tan se val.

De quan ens mudàvem per baixar a Barcelona

De petita hauria volgut anar al col·legi de monges, perquè li agradava l’uniforme amb la faldilla plissada de quadres i els mitjons ben estirats fins arribar a l’alçada del genoll que portaven les nenes quan sortien i anaven cap a casa. Però els pares mai la van dur a l’escola de pago; ella va anar a la pública del poble, com tothom.

A vegades, quan la mare tancava la fruteria que regentava, s’apropaven fins a Ca les Rafaeles, una botiga antiga estreta i fosca que hi havia al centre de Martorell, a la part antiga, on hi compràven les samarretes i la roba interior. La regentaven dues dones grans, una que parlava en català i l’altre que enraonava amb un fort accent andalús. A ella sempre li havien semblat unes dones més que centenàries.