Seguint el rastre de l’aneguet lleig

“De petita, quan només hi havia dos canals de televisió, el meu germà, que té set anys més que jo, em deia la Bordeta, per la sèrie Cañas y barro, una nena adoptada per una família humil. Més tard, jugàvem a Juan Sebastián la manta, un joc que s’havia inventat, però que a mi m’agradava, en el qual jo m'havia de posar sobre d'ell, fent de flassada, quan ell tenia fred”, assegura mentre pren un cafè amb gel en una de les desenes de places del barri de Gràcia.

Les bromes del germà, a qui en el algun moment va arribar a considerar que era perfecte, malgrat les seves imperfeccions, no li van marcar en excés, perquè ara, de gran, les segueix aguantant, això sí, amb esportivitat. En algun calaix de casa seva, segurament ell encara guarda un document que li va fer signar per acreditar que era el rei del sofà i com a tal, ella li havia de cedir, per sempre més i quan ell desitgés.

Sol enmig d’un pati buit

“Em vaig quedar en aquell pati immens, on instants abans un munt de nens vestits amb la bata de ratlles blanques i blau marí havien fet files per repartir-se per les tres escales que duien cap a les aules d’aquella escola”, explica mentre pren la fresca a la tribuna, des d’on divisa l’interior d’illa de l’Eixample, un espai molt similar al que encara ocupa el col·legi on els seus pares el van matricular als 11 anys, per començar el sisè curs.

Era el seu primer dia als maristes, la mateixa escola on anava en Jordi, el seu cosí de només un any menys i que vivia al costat de casa seva, a la rambla Volart, al barri del Guinardó de Barcelona. A primera hora del matí, la seva mare l’havia acompanyat fins a les portes del col·legi, que tenia l’entrada pel carrer València i al cap de pocs minuts es va trobar a dins d’aquell edifici que tan imposava.

“La meva primera escola va ser l’Acadèmia Barceloneta i quan ens vam trasladar de barri vaig anar a un col·legi proper a casa. Vaig començar en un escola minúscula per passar a una de més gran i finalment acabava als maristes, que era inmensa”, assegura mentre contesta a les preguntes de manera gairebé sil·làbica, sense extrendre’s massa en detalls.

Abans analfabeta que dur-te a un col·legi de monges

Fins que no va passar pel seu sedàs més íntim tots els records d’infància i va aprendre a digerir els primers anys de vida, la separació de la mare i dels germans i la seva solitud com a nena interna en un col·legi de Valladolid, Madrid i després a Lleida, sempre ho va tenir molt clar. “Simplement, per a mi, les monges eren unes malparides i ja està: les odiava”, assegura.

Va arribar a Mota, a la província de Valladolid, l’any 1953, amb només tres anys, juntament amb les seves germanes petites, amb qui només es portava nou mesos. La situació en què quedava la seva mare, separada als anys 50 i amb vuit fills, els havia posat en una situació econòmica límit. Les tres filles petites van quedar al càrrec de la tia monja, fundadora d’una congregació amb diversos centres educatius.