De l’escolania de Montserrat al Gran Teatre del Liceu

De petit li agradava disfressar-se d’indi, de pell roja, de futbolista i de tot allò que li obrís la ment per viure noves històries. I després, és clar, hi havia la música, un món que li va venir donat pel seu germà, que uns anys abans que ell, de la mà del capellà de Sallent, el poble on van néixer, havia entrat al monestir de Montserrat a fer-hi d’escolanet.

“Els diumenges pujàvem amb els meus pares a visitar-lo, perquè aleshores els escolans vivien interns durant tota la setmana. A mi m’encantava perquè hi tenien un poliesportiu, amb un llit elàstic, on hi podia saltar tota l’estona que volgués, i també uns futbolins on jugar-hi gratis”, assegura mentre assaboreix un cafè que acaba de demanar després de saludar a la taula del costat, a un compositor musical de sèries de televisió catalanes amb qui acaba de coincidir.

El seu ingrés a Montserrat li va arribar de manera natural. Va seguir els passos del germà, tot i que es va preparar a consciència amb la professora Filomena Comellas, que li donava classes a Manresa una vegada a la setmana, seguint el mètode d’Ireneu Segarra, un mestre i pedagog que entenia l’aprenentatge de la música a través del joc.

Seguint el rastre de l’aneguet lleig

“De petita, quan només hi havia dos canals de televisió, el meu germà, que té set anys més que jo, em deia la Bordeta, per la sèrie Cañas y barro, una nena adoptada per una família humil. Més tard, jugàvem a Juan Sebastián la manta, un joc que s’havia inventat, però que a mi m’agradava, en el qual jo m'havia de posar sobre d'ell, fent de flassada, quan ell tenia fred”, assegura mentre pren un cafè amb gel en una de les desenes de places del barri de Gràcia.

Les bromes del germà, a qui en el algun moment va arribar a considerar que era perfecte, malgrat les seves imperfeccions, no li van marcar en excés, perquè ara, de gran, les segueix aguantant, això sí, amb esportivitat. En algun calaix de casa seva, segurament ell encara guarda un document que li va fer signar per acreditar que era el rei del sofà i com a tal, ella li havia de cedir, per sempre més i quan ell desitgés.

Sol enmig d’un pati buit

“Em vaig quedar en aquell pati immens, on instants abans un munt de nens vestits amb la bata de ratlles blanques i blau marí havien fet files per repartir-se per les tres escales que duien cap a les aules d’aquella escola”, explica mentre pren la fresca a la tribuna, des d’on divisa l’interior d’illa de l’Eixample, un espai molt similar al que encara ocupa el col·legi on els seus pares el van matricular als 11 anys, per començar el sisè curs.

Era el seu primer dia als maristes, la mateixa escola on anava en Jordi, el seu cosí de només un any menys i que vivia al costat de casa seva, a la rambla Volart, al barri del Guinardó de Barcelona. A primera hora del matí, la seva mare l’havia acompanyat fins a les portes del col·legi, que tenia l’entrada pel carrer València i al cap de pocs minuts es va trobar a dins d’aquell edifici que tan imposava.

“La meva primera escola va ser l’Acadèmia Barceloneta i quan ens vam trasladar de barri vaig anar a un col·legi proper a casa. Vaig començar en un escola minúscula per passar a una de més gran i finalment acabava als maristes, que era inmensa”, assegura mentre contesta a les preguntes de manera gairebé sil·làbica, sense extrendre’s massa en detalls.