Crea, esborra i tornar a crear

Quan tenia gairebé quatre anys d’edat vaig aprendre a resseguir les primeres lletres de l’abecedari. Aquella mestra de l’escola, tan eixuta i maldestre, ens feia col·locar el dit índex damunt d’aquell paper de vidre enganxat a una fusteta i que dibuixava el perfil de cada vocal. “Ara cap amunt, ara cap avall, però  sobretot no deixis anar el dit”, ens advertia.

Després a casa, la mare, que a la seva classe també ensenyava als seus nens i nenes a llegir i a escriure, reforçava alguns exercicis i em feia jugar amb el llenguatge. Ara la a, ara la o i ara la i. Imaginàvem paraules i després havia d’identificar cadascuna de les lletres que, poc a poc, anava aprenent a l’escola.

Als cinc anys d’edat, amb l’ajuda del meu primer llapis, sempre amb la punta ben afilada, vaig començar a escriure les primeres paraules: pala, pilota, pirata, mà, mona, rata, conill. I si m’equivocava, agafava la goma d’esborrar fins a deixar el paper ben net i altra vegada ho tornava a intentar. “Ara cap amunt, ara cap avall i sobretot no aixequis el llapis del paper”, em recordava la mare.

Als set anys d’edat, per no perdre l’hàbit de la cal·ligrafia, aquella mestra de mirada dolça i parlar tranquil, ens feia copiar a les nostres llibretes paraules i frases senceres, sempre resseguint les majúscules i les minúscules, les comes i els punts finals. “Poc a poc i bona lletra”, em deia el pare, quan de tornada de l’escola em veia emplenant les fitxes del meu quadern.

Groc, groc, groc és el vestit que porto

De petita em recordo els estius pujant muntanyes, anant a collir gerds i nabius a les desenes de valls de la Cerdanya, sempre amb la imatge present de la meva mare, que, mestra de formació, arrossegava un munt de criatures pels vorals fins a fer possible el que al principi era impossible: arribar a coronar els cims o a recòrrer els darrers trams de les nostres excursions.  

Vestíem aleshores amb la roba més tronada que teníem i a dins de les motxilles, que aleshores solien carretejar tots els pares, hi dúiem jerseis i fins i tot algun anorac. Mai se sabia, ni en els dies de més calor, com podia girar el vent o com els núvols podien arribar a omplir el forat de la Seu, perquè a vegades es tornava fosc, ben fosc.

La mare, a qui recordo amb el seu cabell negre llarg, llarguíssim, sovint recollit amb una cua de cavall, amb texans, una samarreta de cotó i unes bambes de tela, encetava l’excursió ja a la última posició, mentre la Joana, la Rut i molt sovint la Sabet i la Mar, les meves dues cosines, ens entreteníem per dilatar el moment de començar a caminar.

Amb un mocador a la butxaca

Viu, treballa, pensa, sent i creix envoltat de llibres. Els imagina, els crea, els elabora, els impulsa, els presenta i, sovint, els regala pensant en aquell que els rebrà, els llegirà o n’aprendrà. Perquè els llibres també ensenyen a viure. Treballa en aquest pis de passadís llarg del carrer Muntaner i amb el seu esforç, energia, vitalitat, però també amb l’astúcia de qui s’ho ha treballat a fons i no li han regalat res, arrossega de manera imparable a tot el seu equip de col·laboradors.

Evita compartir els seus secrets, perquè si fos així deixarien de ser-ho, i tampoc s’aboca a explicar gaires intimitats, però sí que li agrada compartir els seus pensaments. Amb el pas dels anys ja no sap quins són genuïns o quins ha manllevat dels llibres que ha llegit o que ha ajudat a crear. Tan se val.

De quan ens mudàvem per baixar a Barcelona

De petita hauria volgut anar al col·legi de monges, perquè li agradava l’uniforme amb la faldilla plissada de quadres i els mitjons ben estirats fins arribar a l’alçada del genoll que portaven les nenes quan sortien i anaven cap a casa. Però els pares mai la van dur a l’escola de pago; ella va anar a la pública del poble, com tothom.

A vegades, quan la mare tancava la fruteria que regentava, s’apropaven fins a Ca les Rafaeles, una botiga antiga estreta i fosca que hi havia al centre de Martorell, a la part antiga, on hi compràven les samarretes i la roba interior. La regentaven dues dones grans, una que parlava en català i l’altre que enraonava amb un fort accent andalús. A ella sempre li havien semblat unes dones més que centenàries.