De metles i d’altres doblers

Llegeix a estones el llibre Mitos de la guerra civil de Pio Moa que li ha dut un dels fills, aprofitant que es troba convalescent.  Es recupera d’un infart que per uns dies el va obligar a abandonar Menorca, traspasar a la dona el control i seguiment dels turistes que aquests dies ocupen els seus apartaments situats al costat de casa, i a trasladar-se a l’hospital de Palma. Ell que sempre ha estat tan valent i al final va impedir que els metges allarguessin més del compte la intervenció per temor al dolor, tot i que això ni ho diu ni ho explica. “Ara ja em podria morir, perquè ja ho tinc tot fet”, es repeteix.

Quan mira el seu voltant reconeix cada racó d’aquesta Cala en Forcat. Hi va arribar amb la dona i els tres fills ara fa quaranta anys, quan no existia l’hotel ni tampoc cap de les casetes que ara ocupen la muntanya. Varen comprar el terreny com a solar rústic, s’hi van construir aquesta casa, que van batejar com a Bonanza, en honor a la sèrie televisiva que aleshores feia furor, varen plantar-hi tots aquests pins i hi varen crèixer els fills, a qui va ensenyar a fer pesca submarina, una de les seves grans aficions.

Ara és propietari de sis apartaments d'estil menorquí, alguns d'ells situats a primera línia de mar i al costat de la piscina que hi va fer construir, dos xalets, i d'altres sis casetes situades una mica més allà. Els lloga durant els mesos que hi fa bon temps -de maig a octubre- i li arriben reserves de tot arreu: de la resta de la Península, de Mallorca i també d'Alemanya. Des del club de submarinisme, que ell va muntar, l'alemany que el regenta li envia compatriotes. No es pot queixar.

Tornant a ensopegar amb la mateixa pedra

Queia el capvespre i seia emmig d’un passadís de parets i cadires blanques que, en aquella clínica de la part alta de Barcelona, havien habilitat per als pacients que esperaven la visita del traumatòleg. Es distreia contemplant les fotos penjades de jugadors del Barça, que com Maradona, Schuster, Urruti o Carrasco, havien passat per les mans d’aquell metge, que a ella sempre li havia semblat un prepotent.

Aquella tarda havien anat a descobrir els racons de la Barcelona gòtica amb el professor d’història. Durant el descans s’havia dedicat a reseguir amb els peus la vorera d’una font propera a l’esglèsia de Sant Pau del Camp i, de sobte, havia perdut l’equilibri i s’havia golpejat el turmell esquerre amb força. I havia notat un “crec” a la part lateral del peu.

“T’està bé! Ara calla i camina, que no ha estat res!”, va sentir que li deia el professor, tot sorneguer. Tenia 12 anys, era tímida i la vergonya li va impedir de respondre-li. Va recórrer amb tota la classe els carrers del Carme, Elisabets, Hospital, La Rambla, mig barri del Born, Via Laietana, Pau Claris, Gran Via i Bailen, fins arribar a les portes de la seva escola.

El camí se li havia fet etern i malgrat que la seva amiga havia anat a avisar el professor per dir-li que ella tenia el peu molt inflamat i que cada vegada li feia més mal, aquest s’havia fet el sord i havien seguit amb el trajecte. Ni més ni menys del que s’havia marcat en un inici. I ella coixejant.

Creixent amb Jordi Pujol a taula

Fixeu-vos bé amb aquesta fotografia. És ell de petit, quan vivia amb els seus pares, l’àvia i les dues germanes a Can Vilardell. Aleshores, en plena transició, el més normal és que a la paret dels menjadors, els antifranquistes hi pengessin un Guernica, els kumbaià optessin per un tapís i els clàssics hi mantinguessin un crucifix o un sant sopar. A casa seva no. A casa seva hi teníen un cartell de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). 

Un mes més tard de fer-se aquesta fotografia, la política espanyola i també la catalana va viure moments molt i molt convulsos. Un tinent coronel i uns quants guàrdies civils, amb tricorni i en la memòria de tots en imatges en blanc i negre, van prendre el 23 de febrer de 1981 el Congrés de Diputats, a Madrid, al crit de “Quieto todo el mundo”. Mentrestant, Suárez, Carrillo i Gutiérrez Mellado, al seu escó, desafiants.