“És quan ballo que em sento més autèntica”

Són les vuit del vespre i encara és a l’escola vestida amb les sabates de claqué,  els pantalons de niló i una samarreta ample de cintura, parlant amb uns alumnes que acaben de sortir de l’aula de dansa. I a la mà hi du el full d’assistència. “Avui, no sé per què han fallat molt alumnes”, assegura mentre va posant creuetes al costat d’alguns noms.

Es canvia molt de pressa, al mateix despatx de la direcció, mentre la seva parella, responsable, ballarí, mestre i ànima mater d’aquest projecte despatxa per telèfon amb un possible client interessat en apuntar-se a l’escola de claqué i dansa que van obrir fa just tres anys al carrer Balmes de Barcelona, quan la crisis econòmica ja feia estralls. 

Avui fa cara de cansada perquè des de fa setmanes intenta combinar com pot les classes, els assajos, que són la seva passió i la seva feina, amb els canvis que comença a experimentar el seu cos, tan menut. Aquesta última sensació és nova, però la del cansament físic l’ha acompanyat gairebé des del primer dia que de petita, amb només set anys, va començar a ballar. 

Viatjar sense piu de seguretat

Som a finals d’agost i encara que a la Cerdanya, com cada any quan s’acaba l’estiu, plou per les tardes, els pares ens obliguen a anar al bosc, a collir gerds i maduixes. 

Amb la Joana voldríem quedar-nos a Ger per anar amb bicicleta o encara millor que ens portéssiu a la piscina de Bellver, però avui, com gairebé sempre, tampoc hem pogut sortir-nos amb la nostra.

Entrem, tot i les nostres queixes, a la part de darrera del Talbot de color vermell, que tu condueixes, amb la Rut, que ja fa estona que s’espera a sortir, i l’Àngels, que col·loca al portaequipatges la bossa de color verd xiclet on ha disposat recipients de plàstic buits i el nostre berenar de pa amb xocolata embolicat amb paper de cuina.

Vivint de recuperar records

Ningú diria que viu al carrer Portaferrissa, sempre ple de vianants que entren i surten de botigues de les grans cadenes de moda, ni que des del balcó del seu estudi, on també hi treballa, s’hi escolten les campanes de l’església del Pi i de la catedral. Aquestes són les interioritats que només coneixen els qui viuen als pisos amplis de la part més antiga de Barcelona.

Seu en una taula lateral, al davant d’una paret plena de records i anotacions.  Aquest és el seu racó particular, des d’on tecleja l’ordinador, respon correus i feina pendent, està a l’aguait de l’arribada del fill i també hi troba els seus moments de calma, per escriure. I ho fa en la mateixa posició d’aquella dona de la fotografia en blanc i negre, amb cabell recollit, mirada fixa i faldilles per sota el genoll, asseguda al davant d’un escriptori de la casa que la seva família encara manté a Camprodon.