De nena rebel a iogui

Surt disparada de la cafeteria. Sap amb certesa que els alumnes de les sis de la tarda ja l’estaran esperant en posició de lotus, damunt de les estoretes per començar a fer ioga. Creua el carrer Joan Gamper, obra la porta i entra al centre a pas lleuger, saluda a la secretària, es treu l’abric i, per sort, ja és a dins.

“De petita, a l’escola em deien La vieja perquè allà on hi havia conflicte o baralles estava jo, però per fer de mediadora, per posar pau i per resoldre perquè no suportava els enfrontaments”, assegura mentre assaboreix un cafè amb llet espumosa. A classe parlava molt, s’avorria eternament, tenia dificultats a l’hora de llegir, no podia parar de moure’s i sovint acabava castigada al passadís.

A dins del maletí vermell

Des que la jubilació forçada el va obligar a abandonar allò que més estima, el periodisme, i la seva vida de corresponsal fora d’Europa ha decidit instal·lar-se sol, durant llargues temporades en aquesta casa, a les afores d’un petit poble situat en aquestes terres àrides que el van veure nèixer. Es promet que mai es quedarà a dins amb les persianes baixades i, per això, ha buscat motius per relacionar-se amb els veïns, però també passa el temps llegint i observant com creix el jardí i la vinya.

Hi ha pensaments i records de la seva vida que ara que ja fa alguns anys que torna a viure a Catalunya potser ja no li pertanyen, perquè són compartits o bé perquè els va deixar enrrera, a Marroc, a la guerra fraticida d’Algèria, a la Franja de Gaza, als camps de refugiats palestins o a Jerusalem, però d’altres els guarda gelosament en una capseta molt íntima. Són seus i no els vol fer públics.

“És quan ballo que em sento més autèntica”

Són les vuit del vespre i encara és a l’escola vestida amb les sabates de claqué,  els pantalons de niló i una samarreta ample de cintura, parlant amb uns alumnes que acaben de sortir de l’aula de dansa. I a la mà hi du el full d’assistència. “Avui, no sé per què han fallat molt alumnes”, assegura mentre va posant creuetes al costat d’alguns noms.

Es canvia molt de pressa, al mateix despatx de la direcció, mentre la seva parella, responsable, ballarí, mestre i ànima mater d’aquest projecte despatxa per telèfon amb un possible client interessat en apuntar-se a l’escola de claqué i dansa que van obrir fa just tres anys al carrer Balmes de Barcelona, quan la crisis econòmica ja feia estralls. 

Avui fa cara de cansada perquè des de fa setmanes intenta combinar com pot les classes, els assajos, que són la seva passió i la seva feina, amb els canvis que comença a experimentar el seu cos, tan menut. Aquesta última sensació és nova, però la del cansament físic l’ha acompanyat gairebé des del primer dia que de petita, amb només set anys, va començar a ballar.