De quan duia tupè

“Jo havia estat un molt bon ballarí, la veritat és que sempre m’ha agradat ballar i se’m donava prou bé.” –rememora sovint en traslladar-se als seus anys d’adolescència i de joventut, quan a les tardes, primer, i a les nits, després, recorria les sales de ball de Barcelona, on les parelles es coneixien al so de les cançons de José Guardiola, Antonio Machín, Juanito Segarra o Jorge Sepúlveda.

Parlem de finals de la década dels anys 50, en una Espanya que començava a despertar de la postguerra i de quan encara no existien les discoteques, que molt més tard viurien el seu boom amb l'estrena de pel·lícules com 'Fiebre de Sábado noche' que va catapultar cap a la fama a un jove John Travolta. 

Ell, però, que ja havia entrat als inicis de la seva joventut, ja duia tupè. “Me’l pujava amb un fixador i després m’hi posava brillantina, perquè era la moda, però tampoc el duia molt encartronat, al punt just”, assegura ara, mentre reposa a la butaca de la saleta de casa seva, amb els braços cada vegada més relaxats i estirats cap amunt,  esperant quina direcció prendrà la propera pregunta.

Viure dins d’un rellotge de sorra

El rellotge de sorra està situat al centre de la taula, omnipresent, mentre les minúscules partícules de color taronja comencen a caure. Quan avui ella s’ha aixecat també ha fet llevar els seus tres fills, els ha rentat la cara, els ha fet l’esmorzar, ha esperat que arribés la cangur, ha deixat el gran amb el seu pare, perquè el pugi a la casa de Viladrau a iniciar les vacances de Pasqua, ha trucat al despatx per saber si hi havia res pendent, ha parlat amb un client per telèfon i ha revisat un document que ha d’entregar per avui mateix. I no són ni les deu del matí. 

Viu accelerada, com si el temps se li anés a acabar d’un moment a un altre, i algú li robés, de cop, d’una batzegada. 

Sovint ella es diu que hauria de parar, per descansar, per fugir i relaxar-se, però i si tot s’atura sense avisar? I encara no ha arribat als 40 anys d’edat, però un dia, ja fa molts anys, la vida se li va parar en sec.

De nena rebel a iogui

Surt disparada de la cafeteria. Sap amb certesa que els alumnes de les sis de la tarda ja l’estaran esperant en posició de lotus, damunt de les estoretes per començar a fer ioga. Creua el carrer Joan Gamper, obra la porta i entra al centre a pas lleuger, saluda a la secretària, es treu l’abric i, per sort, ja és a dins.

“De petita, a l’escola em deien La vieja perquè allà on hi havia conflicte o baralles estava jo, però per fer de mediadora, per posar pau i per resoldre perquè no suportava els enfrontaments”, assegura mentre assaboreix un cafè amb llet espumosa. A classe parlava molt, s’avorria eternament, tenia dificultats a l’hora de llegir, no podia parar de moure’s i sovint acabava castigada al passadís.