Tornant a ensopegar amb la mateixa pedra

Queia el capvespre i seia emmig d’un passadís de parets i cadires blanques que, en aquella clínica de la part alta de Barcelona, havien habilitat per als pacients que esperaven la visita del traumatòleg. Es distreia contemplant les fotos penjades de jugadors del Barça, que com Maradona, Schuster, Urruti o Carrasco, havien passat per les mans d’aquell metge, que a ella sempre li havia semblat un prepotent.

Aquella tarda havien anat a descobrir els racons de la Barcelona gòtica amb el professor d’història. Durant el descans s’havia dedicat a reseguir amb els peus la vorera d’una font propera a l’esglèsia de Sant Pau del Camp i, de sobte, havia perdut l’equilibri i s’havia golpejat el turmell esquerre amb força. I havia notat un “crec” a la part lateral del peu.

“T’està bé! Ara calla i camina, que no ha estat res!”, va sentir que li deia el professor, tot sorneguer. Tenia 12 anys, era tímida i la vergonya li va impedir de respondre-li. Va recórrer amb tota la classe els carrers del Carme, Elisabets, Hospital, La Rambla, mig barri del Born, Via Laietana, Pau Claris, Gran Via i Bailen, fins arribar a les portes de la seva escola.

El camí se li havia fet etern i malgrat que la seva amiga havia anat a avisar el professor per dir-li que ella tenia el peu molt inflamat i que cada vegada li feia més mal, aquest s’havia fet el sord i havien seguit amb el trajecte. Ni més ni menys del que s’havia marcat en un inici. I ella coixejant.

Creixent amb Jordi Pujol a taula

Fixeu-vos bé amb aquesta fotografia. És ell de petit, quan vivia amb els seus pares, l’àvia i les dues germanes a Can Vilardell. Aleshores, en plena transició, el més normal és que a la paret dels menjadors, els antifranquistes hi pengessin un Guernica, els kumbaià optessin per un tapís i els clàssics hi mantinguessin un crucifix o un sant sopar. A casa seva no. A casa seva hi teníen un cartell de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). 

Un mes més tard de fer-se aquesta fotografia, la política espanyola i també la catalana va viure moments molt i molt convulsos. Un tinent coronel i uns quants guàrdies civils, amb tricorni i en la memòria de tots en imatges en blanc i negre, van prendre el 23 de febrer de 1981 el Congrés de Diputats, a Madrid, al crit de “Quieto todo el mundo”. Mentrestant, Suárez, Carrillo i Gutiérrez Mellado, al seu escó, desafiants.

De la planta baixa a l’àtic

“Quan vaig entrar en aquest pis em va semblar un palau, de gran que era”. Ja fa més de 40 anys que fa la vida en aquest àtic del Guinardó de Barcelona, que ara no canviaria per a res. Amb el seu marit i els seus fills hi va anar viure quan les torres, amb el seu trosset de jardí, i les cases d’alçada reduïda encara eren les protagonistes del paissatge del barri. Poc a poc, els edificis de pisos van anar guanyant terreny. L’immoble del seu àtic va ser un dels primers que es va alçar en el seu carrer.

“Al meu marit li agradava el Guinardó, perquè la seva germana ja hi vivia, ell hi treballava i perquè sobretot ens permetia tenir un pis gran, amb molta llum, dues terrasses, una habitació per cada fill i les màximes comoditats”, assegura, amb les mans arrepenjades a la taula enfundada de la sala d’estar, que habitualment utilitza per sopar, quan no hi tenen convidats.

Els canvis costen i a ella encara més, perquè durant gairebé tot el dia es quedava sola en un pis grandiós i sobretot en un barri que, al principi, no li pertanyia i que quedava lluny de la Barceloneta, on havia viscut primer amb els seus pares i germans i després amb el marit i els fills. “Quan vàrem venir a viure aquí em va costar molt d’adaptar-me”, assevera aquesta dona, que ara ja supera els 70 anys d’edat, i que una vegada casada va deixar de treballar, perquè, aleshores, era costum.