Vivint de recuperar records

Ningú diria que viu al carrer Portaferrissa, sempre ple de vianants que entren i surten de botigues de les grans cadenes de moda, ni que des del balcó del seu estudi, on també hi treballa, s’hi escolten les campanes de l’església del Pi i de la catedral. Aquestes són les interioritats que només coneixen els qui viuen als pisos amplis de la part més antiga de Barcelona.

Seu en una taula lateral, al davant d’una paret plena de records i anotacions.  Aquest és el seu racó particular, des d’on tecleja l’ordinador, respon correus i feina pendent, està a l’aguait de l’arribada del fill i també hi troba els seus moments de calma, per escriure. I ho fa en la mateixa posició d’aquella dona de la fotografia en blanc i negre, amb cabell recollit, mirada fixa i faldilles per sota el genoll, asseguda al davant d’un escriptori de la casa que la seva família encara manté a Camprodon.

Roda el món i torna al born

Obre la porta a la mare i li ensenya tots els racons d’aquest pis de l’Eixample barceloní que acaben de llogar. La part de davant, on es troba l’estudi, dóna al carrer Girona i la part de darrera a una immensa tribuna de finestrals des d’on es pot observar l’esquena dels edificis de tota la illa, amb les seves galeries i sortides. 

La mare observa darrera del vidre i de cop i volta té una estranya intuïció i li ve a la memòria un retrat que guarda a l’àlbum familiar: els avis, que gairebé no va conèixer, amb els seus pares, els cosins i tots els seus germans, menys ella i les dues petites, que encara no havien nascut, en un pati amb reixes acabades en forma de llança.

Una fiblada d’amor per la pinta i la tisora

Manté la mateixa mirada de canalla de quan era petit i pujava als estius a la caseta que els seus pares tenien entre Blanes i Malgrat o de quan jugava amb els seus germans al pati de la casa que la mare encara manté al carrer Frederic Rahola, al barri d’Horta de Barcelona. I també de quan acompanyava de la mà al seu germà petit a la barberia de Pedroche, situada molt a prop del passeig Maragall. Allà hi va néixer la seva particular història d’amor. Però aleshores amb set anys ni ho sospitava.

“El Pedroche, que aleshores tenia uns 50 anys, regentava la típica barberia d’aquella època: amb tres cadires elevades, preparades per tallar-te el cabell, tres dependents i el símbol de ratlles que combinava el vermell, el blanc i el blau, a la porta. Anar-hi sempre era una festa, perquè a més tenia dos fills, un de la meva edat”, explica, mentre viatja a principis de la dècada dels 70.

Segurament aquell barber de barri li va invocar la seva futura vocació. “Als set anys ja hi anava sol amb el meu germà i solia anar a tallar-me el cabell cada tres mesos. En Pedroche no ens feia massa meravelles”, assegura. Sortia de la barberia amb un tall estil Marcelino, seguint el model del protagonista d’aquella pel·lícula espanyola que anys abans havia causat furor.