Les nenes de la parada de l’autobús

“Era molt prima, duia el cabell més aviat curt, calçava sabates de cordons i sempre anava acompanyada del seu pare. Encara que només havien de creuar el lateral de la Gran Via sovint arribaven corrents a la parada d’autobús, la mateixa on jo m’esperava amb el meu pare per anar fins a col·legi”, explica ara asseguda en el banc d’una cafeteria, on aprofita per repenjar-hi tota l’esquena i descansar a consciència perquè ja està de cinc mesos.

La nena de la parada de l’autobús s’assemblava molt a ella. “Era com el meu mirall, tot i que jo era més grassoneta. Somreia molt i també conversava amb el seu pare i, a vegades, com jo, aprofitava el trajecte fins a l’escola per repassar la lliçó”, relata.

Cada matí, la nena més grassoneta travessava la Gran Via i passava per davant del quiosc, que segueix regentant l’home de les mans brutes per la tinta dels diaris. D’aquells temps, en recorda la botiga de queviures de l’Arturo, que sempre tenia caixes de fusta per tot arreu i on hi venien embotits portats de Moià. “La meva mare sempre deia que l’Arturo ens deixava sense ni un duro, perquè era molt car”, somriu.

De l’escolania de Montserrat al Gran Teatre del Liceu

De petit li agradava disfressar-se d’indi, de pell roja, de futbolista i de tot allò que li obrís la ment per viure noves històries. I després, és clar, hi havia la música, un món que li va venir donat pel seu germà, que uns anys abans que ell, de la mà del capellà de Sallent, el poble on van néixer, havia entrat al monestir de Montserrat a fer-hi d’escolanet.

“Els diumenges pujàvem amb els meus pares a visitar-lo, perquè aleshores els escolans vivien interns durant tota la setmana. A mi m’encantava perquè hi tenien un poliesportiu, amb un llit elàstic, on hi podia saltar tota l’estona que volgués, i també uns futbolins on jugar-hi gratis”, assegura mentre assaboreix un cafè que acaba de demanar després de saludar a la taula del costat, a un compositor musical de sèries de televisió catalanes amb qui acaba de coincidir.

El seu ingrés a Montserrat li va arribar de manera natural. Va seguir els passos del germà, tot i que es va preparar a consciència amb la professora Filomena Comellas, que li donava classes a Manresa una vegada a la setmana, seguint el mètode d’Ireneu Segarra, un mestre i pedagog que entenia l’aprenentatge de la música a través del joc.

Seguint el rastre de l’aneguet lleig

“De petita, quan només hi havia dos canals de televisió, el meu germà, que té set anys més que jo, em deia la Bordeta, per la sèrie Cañas y barro, una nena adoptada per una família humil. Més tard, jugàvem a Juan Sebastián la manta, un joc que s’havia inventat, però que a mi m’agradava, en el qual jo m'havia de posar sobre d'ell, fent de flassada, quan ell tenia fred”, assegura mentre pren un cafè amb gel en una de les desenes de places del barri de Gràcia.

Les bromes del germà, a qui en el algun moment va arribar a considerar que era perfecte, malgrat les seves imperfeccions, no li van marcar en excés, perquè ara, de gran, les segueix aguantant, això sí, amb esportivitat. En algun calaix de casa seva, segurament ell encara guarda un document que li va fer signar per acreditar que era el rei del sofà i com a tal, ella li havia de cedir, per sempre més i quan ell desitgés.