El que em queda de vosaltres, àvies

“Aguanta l'agulla amb el braç esquerre, ben ferma, ara l'altra agulla amb la mà dreta, posa-hi el dit índex damunt. Fes un primer gir a la llana i ara dóna la volta sencera. Així molt bé, Gemma, amb paciència però sense pausa. Un, dos, tres, un, dos, tres. No apretis tant, deixa que respiri. Ho veus com ho faig jo? Fixa't, se t'ha escapat un punt. Deixa'm que t'ho arreglo. Torna-hi"

I aleshores et treies aquelles ulleres de pasta gruixuda amb què et recordo durant aquells primers anys d'infància i miraves en silenci, posant la màxima atenció a la filera de punts que havia anat creant amb les meves agulles de teixir, mogudes encara per les meves mans imprecises. 

Molt sovint havia de tornar a començar: tu teixies enrere, a un ritme trepidant, fins arribar al punt precís on se m'havia escapat algun trau. Mentrestant jo observava amb sorpresa com finalment aconseguies rescatar la forma perfecte perquè jo ho tornés a intentar una i altra vegada, una i altra vegada fins a crear una bufanda de llana i després un gorro d'hivern. 

Jugar des de la polivalència

Esperava amb delit que arribés l'hora del pati -del recreo que en deien aleshores- per sortir de l'aula d'aquella escola situada al carrer Diputacio de Barcelona. Estudiava als escolapis de l'Eixample, un col·legi que s'havia creat -molts anys abans que els seus pares l'hi matriculessin- en un inmoble que ocupava una escala de veïns clàssica del centre de la ciutat. 

Malgrat que el pati de l'escola no deixava marge per a masses aspiracions -tot just l'espai que quedava en un tros de l'interior de cases-, jugar a bàsquet es va transformar, amb els anys, en la seva afició. S'hi traslladava amb els seus amics tan bon punt sonava el timbre que, des de les aules, els avisava del descans. 

Aleshores s'obrien les portes i en sortien, cap al passadis i de camí cap a l'esbarjo, desenes de nens petits amb bata de ratlles blaves i blanques. També ho feien ells, els més grans, que, per sort, ja s'havien pogut alliberar d'aquell uniforme que, a primera hora, els obligaven a col·locar-se damunt de la roba amb la que s'havien vestit a casa. 

La Rodoreda amb mirada de nena

És una tarda d’aquelles llargues de diumenge, amb el pare amb l’orella clavada al costat de la ràdio seguint el partit del Barça, mentre m'entretinc amb la mare, a l’habitació de l’entrada de casa, amb alguna joguina. I, de sobte, el pare s'aixeca de la cadira, surt del menjador, i anuncia: “Ha mort Mercè Rodoreda”. “I qui és aquesta senyora?”, pregunto amb la mirada dels 7 anys. “Una escriptora catalana molt important”, replica la mare. 

I aquell 13 d'abril de 1983 em va quedar ben sepultat a la meva memòria. Anys més tard, quan els culés ja s’havien fet amb la primera lliga d’aquell equip de Terry Venables i alguns diumenges ja acompanyava al pare al Camp Nou, vaig rescatar de la llibreria de casa la meva primera edició de “La plaça del Diamant”, de coberta groga i una fotografia amb una font i una bodega del barri de Gràcia de Barcelona amb els cartells de TriNaranjus, Orangina i Fruco. 

Només obrir el primer capítol vaig digerir amb delit la novel·la, però encara amb els ulls tendres dels 10 anys, de qui s’afanya per entendre-ho tot. “La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols”. I així fins al final. 

De quan tot es comprava i es venia al detall

Surto de la portalada del nostre edifici agafada de la mà de la mare. Encara tinc unes mans ben petitones i les ungles del dit més petit són diminutes. Ja no em creixeran gaire, però això encara no ho sé. Només tinc cinc anys d’edat. És divendres a la tarda i anem a comprar al carrer Vilamarí, a dos travessies de casa. 

Abans ens desviem per entrar a la merceria per mirar un botó que faci joc amb la meva faldilla escocesa. Obrim la porta de vidre del carrer i quan entrem el timbre fa un ding-dong i aleshores de la rebotiga en surt caminant a passets molt lents una senyora molt més gran que les meves àvies. És vella, vellíssima: té un cabell blanc, ben llis, recollit amb un monyo i la veu finíssima.

- Bona tarda, vostè dirà. –ens pregunta la senyora, que aprofita per lloar el meu pentinat. Després de saludar-la, m’entra una vergonya gran, molt gran i aprofito per amagar-me darrera de les faldilles de la mare. 

- Busco un botó que faci joc amb aquest que li porto de mostra –contesta ella.

De cop i volta, la velleta, de sota del mostrador en treu un calaix de fusta massissa. I s’obre un món màgic de formes i colors! Un calaix ben ple de botons i ens els va dipositant damunt perquè els toquem, els comprovem. Botons de dos forats, de quatre forats, folrats de roba, grans, petits, mitjans, de plàstic, en forma de cor, de caramel, de flor, de fusta, de perleta, de cristall, verds, blaus, verds, vermells...

La noia de la rialla magnètica

Quan avui a les cinc del matí la migranya que des de fa un parell de setmanes em volta pel cap ha decidit contraatacar amb força, només he pogut fer que llevar-me i beure un got d’aigua ben fresca a glopades, amb una pastilla d’aquelles que haurien d’ajudar a col·locar-ho tot a lloc. Enmig dels somnis, dels pensaments, del dolor intern encara intermitent i dels sorolls que s’escolen per la persiana del balcó de l’habitació, he pogut aixecar la mà i desenfundar el mòbil per obrir el perfil del meu Facebook. I a l’interior, com desenterrada a dins d’una caixa íntima, petita, envoltada de paper de seda i plena de cotó fluix m’hi has aparegut tu: una noia joveníssima, amb el que sembla un vestit de tirants, al davant de l’ampit d’una finestra, amb els ulls mig clucs i aquesta rialla magnètica, tan teva, tan pròpia, tan plena de vida.

Crea, esborra i tornar a crear

Quan tenia gairebé quatre anys d’edat vaig aprendre a resseguir les primeres lletres de l’abecedari. Aquella mestra de l’escola, tan eixuta i maldestre, ens feia col·locar el dit índex damunt d’aquell paper de vidre enganxat a una fusteta i que dibuixava el perfil de cada vocal. “Ara cap amunt, ara cap avall, però  sobretot no deixis anar el dit”, ens advertia.

Després a casa, la mare, que a la seva classe també ensenyava als seus nens i nenes a llegir i a escriure, reforçava alguns exercicis i em feia jugar amb el llenguatge. Ara la a, ara la o i ara la i. Imaginàvem paraules i després havia d’identificar cadascuna de les lletres que, poc a poc, anava aprenent a l’escola.

Als cinc anys d’edat, amb l’ajuda del meu primer llapis, sempre amb la punta ben afilada, vaig començar a escriure les primeres paraules: pala, pilota, pirata, mà, mona, rata, conill. I si m’equivocava, agafava la goma d’esborrar fins a deixar el paper ben net i altra vegada ho tornava a intentar. “Ara cap amunt, ara cap avall i sobretot no aixequis el llapis del paper”, em recordava la mare.

Als set anys d’edat, per no perdre l’hàbit de la cal·ligrafia, aquella mestra de mirada dolça i parlar tranquil, ens feia copiar a les nostres llibretes paraules i frases senceres, sempre resseguint les majúscules i les minúscules, les comes i els punts finals. “Poc a poc i bona lletra”, em deia el pare, quan de tornada de l’escola em veia emplenant les fitxes del meu quadern.

Groc, groc, groc és el vestit que porto

De petita em recordo els estius pujant muntanyes, anant a collir gerds i nabius a les desenes de valls de la Cerdanya, sempre amb la imatge present de la meva mare, que, mestra de formació, arrossegava un munt de criatures pels vorals fins a fer possible el que al principi era impossible: arribar a coronar els cims o a recòrrer els darrers trams de les nostres excursions.  

Vestíem aleshores amb la roba més tronada que teníem i a dins de les motxilles, que aleshores solien carretejar tots els pares, hi dúiem jerseis i fins i tot algun anorac. Mai se sabia, ni en els dies de més calor, com podia girar el vent o com els núvols podien arribar a omplir el forat de la Seu, perquè a vegades es tornava fosc, ben fosc.

La mare, a qui recordo amb el seu cabell negre llarg, llarguíssim, sovint recollit amb una cua de cavall, amb texans, una samarreta de cotó i unes bambes de tela, encetava l’excursió ja a la última posició, mentre la Joana, la Rut i molt sovint la Sabet i la Mar, les meves dues cosines, ens entreteníem per dilatar el moment de començar a caminar.

Amb un mocador a la butxaca

Viu, treballa, pensa, sent i creix envoltat de llibres. Els imagina, els crea, els elabora, els impulsa, els presenta i, sovint, els regala pensant en aquell que els rebrà, els llegirà o n’aprendrà. Perquè els llibres també ensenyen a viure. Treballa en aquest pis de passadís llarg del carrer Muntaner i amb el seu esforç, energia, vitalitat, però també amb l’astúcia de qui s’ho ha treballat a fons i no li han regalat res, arrossega de manera imparable a tot el seu equip de col·laboradors.

Evita compartir els seus secrets, perquè si fos així deixarien de ser-ho, i tampoc s’aboca a explicar gaires intimitats, però sí que li agrada compartir els seus pensaments. Amb el pas dels anys ja no sap quins són genuïns o quins ha manllevat dels llibres que ha llegit o que ha ajudat a crear. Tan se val.

De quan ens mudàvem per baixar a Barcelona

De petita hauria volgut anar al col·legi de monges, perquè li agradava l’uniforme amb la faldilla plissada de quadres i els mitjons ben estirats fins arribar a l’alçada del genoll que portaven les nenes quan sortien i anaven cap a casa. Però els pares mai la van dur a l’escola de pago; ella va anar a la pública del poble, com tothom.

A vegades, quan la mare tancava la fruteria que regentava, s’apropaven fins a Ca les Rafaeles, una botiga antiga estreta i fosca que hi havia al centre de Martorell, a la part antiga, on hi compràven les samarretes i la roba interior. La regentaven dues dones grans, una que parlava en català i l’altre que enraonava amb un fort accent andalús. A ella sempre li havien semblat unes dones més que centenàries.

La màquina d’escriure del meu avi

“Geeemmmaa! On ets?”- preguntava des de l’altra banda d’aquell passadís llarguíssim aquella senyora d’ulls blaus, melena curta, figura estilitzada i caminar elegant. I aquella nena tímida, de cabells llargs pentinats amb dues trenes, faldilla plissada de quadres escocesos, mocassins i caminar maldestre, sortia del seu racó per dirigir-se a la cuina. “Ara vinc àvia!” –li responia.

De petita, els diumenges, quan anàvem a visitar l’àvia dels avis –perquè era la única àvia que aleshores encara tenia marit, l’únic avi a qui jo vaig conèixer-, em dirigia com tothom a abandonar els abrics, les bufandes, els guants i les bosses al despatx que hi havia al costat del rebedor.

Tot seguit, algú apagava el llum i mitja família s’encaminava en processó cap al menjador, on durant els primers 12 anys de la meva vida encara recordo la figura de l’avi, amb el somriure congelat, assegut damunt de la butaca de color bordeus i la mirada perduda davant del televisor.

I aleshores, aquella nena més petita, que era jo, reculava un, dos, tres i quatre passos fins a esmunyir-se altra vegada al seu racó, feia un petit saltiró fins a prémer l’interruptor del llum i s’asseia a la cadira de l’avi, darrera la taula del despatx, sota d’aquell diploma de requetè de la guerra, que sempre li havia fet tanta por, i simplement es dedicava a observar.

Tres mesos de vida salvatge

Aquell dia m’hagués pogut matar. Vaig treure de la pallissa l’autopatí que feia dos anys m’havien dut els Reis i que la mamà havia volgut que pugés a Massanes, perquè deia que a Barcelona no tenia sentit tenir-lo, em vaig ajustar les sandàlies per clavar els talons al costat de les rodes del davant i vaig inclinar el cos  per agafar més velocitat durant la baixada. I, com de costum, el manillar va començar a moure’s a una velocitat trepidant: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

M’agradava sentir el vent a la cara, notar les pessigolles a l’estómac que em pujaven fins a la gola i beure a glops d’aquella llibertat que només podia tastar als estius, quan des de juny a setembre la meva germana Imma, el meu cosí Josep Maria i jo ens trobàvem a Massanes, a la casa familiar, per passar-hi els estius, amb la mamà, la tia Mercè i la baba Esperança, que aleshores vivia durant l’hivern a Girona.

En això pensava quan estava damunt de l’autopatí. Sortia des de l’era de davant de la casa gran i fins a Cal Masover per després tornar a pujar i repetir el recorregut una vegada i una altra. Però, aquella tarda, en la que hauria de ser última baixada del dia, vaig dir-me: “Jaume, apreta al màxim!”.

El manillar oscil·lava al límit: endavant i endarrere, endavant i endarrere.

El nen que volia una Nancy per a Reis

Cada vigília del dia de Reis al matí, quan s’apropava el patge reial a la plaça del poble i tots els nens ja l’havien rebut amb el soroll de les llaunes buides lligades a una corda llarguíssima que feien sonar pels carrers, ell hi anava amb un sobre tancat i una carta a dins que sempre acabava de la mateixa manera: “Y este año, como me he portado muy bien, quiero una Nancy”. I tot seguit firmava la missiva amb bona lletra, tal i com li havien ensenyat la senyoreta Trini, a l’escola, perquè els Reis no s’equivoquessin de casa.

Aleshores, les nines Nancy començaven a fer furor entre gairebé totes les nenes de la seva edat, perquè s’anunciaven tots els dies en aquell televisor, encara de blanc i negre. Ell les havia vist a l’aparador d’aquella botiga de Tortosa, quan hi passava per davant, agafat de la mà de la mare per anar al metge o a visitar algun familiar.

Des dels 20 anys que visc de propina

“Just quan era a punt de sortir de l’aigua i ja veia la llum de sol, a la zona on trencaven les ones, vaig començar a convulsionar i em va agafar un atac. Em van rescatar per casualitat perquè tots els qui aleshores em coneixien pensaven que estava fent capbussades. I finalment em vaig salvar de miracle. Fa molts anys que la mort no em fa por perquè sóc conscient que des dels 20  visc de propina”.

No és la primera vegada que explica aquest episodi de la seva vida, però aquesta vegada -ell que mai ha recordat massa res de la infància- sí que ha intentat recuperar els petits detalls que van marcar aquell primer dia de platja del mes de juliol de 1968, quan només tenia 20 anys i estiuejava a Canet de Mar, amb els seus pares i els quatre germans.

Les nenes de la parada de l’autobús

“Era molt prima, duia el cabell més aviat curt, calçava sabates de cordons i sempre anava acompanyada del seu pare. Encara que només havien de creuar el lateral de la Gran Via sovint arribaven corrents a la parada d’autobús, la mateixa on jo m’esperava amb el meu pare per anar fins a col·legi”, explica ara asseguda en el banc d’una cafeteria, on aprofita per repenjar-hi tota l’esquena i descansar a consciència perquè ja està de cinc mesos.

La nena de la parada de l’autobús s’assemblava molt a ella. “Era com el meu mirall, tot i que jo era més grassoneta. Somreia molt i també conversava amb el seu pare i, a vegades, com jo, aprofitava el trajecte fins a l’escola per repassar la lliçó”, relata.

Cada matí, la nena més grassoneta travessava la Gran Via i passava per davant del quiosc, que segueix regentant l’home de les mans brutes per la tinta dels diaris. D’aquells temps, en recorda la botiga de queviures de l’Arturo, que sempre tenia caixes de fusta per tot arreu i on hi venien embotits portats de Moià. “La meva mare sempre deia que l’Arturo ens deixava sense ni un duro, perquè era molt car”, somriu.

De l’escolania de Montserrat al Gran Teatre del Liceu

De petit li agradava disfressar-se d’indi, de pell roja, de futbolista i de tot allò que li obrís la ment per viure noves històries. I després, és clar, hi havia la música, un món que li va venir donat pel seu germà, que uns anys abans que ell, de la mà del capellà de Sallent, el poble on van néixer, havia entrat al monestir de Montserrat a fer-hi d’escolanet.

“Els diumenges pujàvem amb els meus pares a visitar-lo, perquè aleshores els escolans vivien interns durant tota la setmana. A mi m’encantava perquè hi tenien un poliesportiu, amb un llit elàstic, on hi podia saltar tota l’estona que volgués, i també uns futbolins on jugar-hi gratis”, assegura mentre assaboreix un cafè que acaba de demanar després de saludar a la taula del costat, a un compositor musical de sèries de televisió catalanes amb qui acaba de coincidir.

El seu ingrés a Montserrat li va arribar de manera natural. Va seguir els passos del germà, tot i que es va preparar a consciència amb la professora Filomena Comellas, que li donava classes a Manresa una vegada a la setmana, seguint el mètode d’Ireneu Segarra, un mestre i pedagog que entenia l’aprenentatge de la música a través del joc.

Seguint el rastre de l’aneguet lleig

“De petita, quan només hi havia dos canals de televisió, el meu germà, que té set anys més que jo, em deia la Bordeta, per la sèrie Cañas y barro, una nena adoptada per una família humil. Més tard, jugàvem a Juan Sebastián la manta, un joc que s’havia inventat, però que a mi m’agradava, en el qual jo m'havia de posar sobre d'ell, fent de flassada, quan ell tenia fred”, assegura mentre pren un cafè amb gel en una de les desenes de places del barri de Gràcia.

Les bromes del germà, a qui en el algun moment va arribar a considerar que era perfecte, malgrat les seves imperfeccions, no li van marcar en excés, perquè ara, de gran, les segueix aguantant, això sí, amb esportivitat. En algun calaix de casa seva, segurament ell encara guarda un document que li va fer signar per acreditar que era el rei del sofà i com a tal, ella li havia de cedir, per sempre més i quan ell desitgés.

Sol enmig d’un pati buit

“Em vaig quedar en aquell pati immens, on instants abans un munt de nens vestits amb la bata de ratlles blanques i blau marí havien fet files per repartir-se per les tres escales que duien cap a les aules d’aquella escola”, explica mentre pren la fresca a la tribuna, des d’on divisa l’interior d’illa de l’Eixample, un espai molt similar al que encara ocupa el col·legi on els seus pares el van matricular als 11 anys, per començar el sisè curs.

Era el seu primer dia als maristes, la mateixa escola on anava en Jordi, el seu cosí de només un any menys i que vivia al costat de casa seva, a la rambla Volart, al barri del Guinardó de Barcelona. A primera hora del matí, la seva mare l’havia acompanyat fins a les portes del col·legi, que tenia l’entrada pel carrer València i al cap de pocs minuts es va trobar a dins d’aquell edifici que tan imposava.

“La meva primera escola va ser l’Acadèmia Barceloneta i quan ens vam trasladar de barri vaig anar a un col·legi proper a casa. Vaig començar en un escola minúscula per passar a una de més gran i finalment acabava als maristes, que era inmensa”, assegura mentre contesta a les preguntes de manera gairebé sil·làbica, sense extrendre’s massa en detalls.

Abans analfabeta que dur-te a un col·legi de monges

Fins que no va passar pel seu sedàs més íntim tots els records d’infància i va aprendre a digerir els primers anys de vida, la separació de la mare i dels germans i la seva solitud com a nena interna en un col·legi de Valladolid, Madrid i després a Lleida, sempre ho va tenir molt clar. “Simplement, per a mi, les monges eren unes malparides i ja està: les odiava”, assegura.

Va arribar a Mota, a la província de Valladolid, l’any 1953, amb només tres anys, juntament amb les seves germanes petites, amb qui només es portava nou mesos. La situació en què quedava la seva mare, separada als anys 50 i amb vuit fills, els havia posat en una situació econòmica límit. Les tres filles petites van quedar al càrrec de la tia monja, fundadora d’una congregació amb diversos centres educatius.

De quan duia tupè

“Jo havia estat un molt bon ballarí, la veritat és que sempre m’ha agradat ballar i se’m donava prou bé.” –rememora sovint en traslladar-se als seus anys d’adolescència i de joventut, quan a les tardes, primer, i a les nits, després, recorria les sales de ball de Barcelona, on les parelles es coneixien al so de les cançons de José Guardiola, Antonio Machín, Juanito Segarra o Jorge Sepúlveda.

Parlem de finals de la década dels anys 50, en una Espanya que començava a despertar de la postguerra i de quan encara no existien les discoteques, que molt més tard viurien el seu boom amb l'estrena de pel·lícules com 'Fiebre de Sábado noche' que va catapultar cap a la fama a un jove John Travolta. 

Ell, però, que ja havia entrat als inicis de la seva joventut, ja duia tupè. “Me’l pujava amb un fixador i després m’hi posava brillantina, perquè era la moda, però tampoc el duia molt encartronat, al punt just”, assegura ara, mentre reposa a la butaca de la saleta de casa seva, amb els braços cada vegada més relaxats i estirats cap amunt,  esperant quina direcció prendrà la propera pregunta.

Viure dins d’un rellotge de sorra

El rellotge de sorra està situat al centre de la taula, omnipresent, mentre les minúscules partícules de color taronja comencen a caure. Quan avui ella s’ha aixecat també ha fet llevar els seus tres fills, els ha rentat la cara, els ha fet l’esmorzar, ha esperat que arribés la cangur, ha deixat el gran amb el seu pare, perquè el pugi a la casa de Viladrau a iniciar les vacances de Pasqua, ha trucat al despatx per saber si hi havia res pendent, ha parlat amb un client per telèfon i ha revisat un document que ha d’entregar per avui mateix. I no són ni les deu del matí. 

Viu accelerada, com si el temps se li anés a acabar d’un moment a un altre, i algú li robés, de cop, d’una batzegada. 

Sovint ella es diu que hauria de parar, per descansar, per fugir i relaxar-se, però i si tot s’atura sense avisar? I encara no ha arribat als 40 anys d’edat, però un dia, ja fa molts anys, la vida se li va parar en sec.